Ireneu Castillo

Moragues, 12 anys d’humiliació, 300 anys de record

La caiguda del setge de Barcelona el setembre de 1714 davant les tropes de Felip V és una cosa que no es pot negar que ha quedat profundament clavat al tarannà català. L’afany posat per bona part de la població catalana en la defensa del bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i la posterior postguerra van marcar a foc una època, les cendres de la qual encara es poden observar avui en dia. Sigui com sigui, perdre una guerra mai no és plat de bon gust de ningú, de manera que el fet de la derrota ja pot ser suficient humiliació, sobretot si el bàndol guanyador es recrea generosament en aquest fet. No obstant això, en el cas del 1714 i Barcelona, i encara que pugui estranyar a més d’un, no és estrany que aquesta derrota hagi transcendit 300 anys ja que això va ser el que va pretendre Felip V. O si no, que l’hi preguntin a la dona del General Moragues.

Josep Moragues, nascut a Sant Hilari de Sacalm (el poble de la Font Vella) el 1669 era l’hereu d’una família d’agricultors més o menys acomodats el qual es va trobar lluitant contra els francesos repetidament, pel fet que l’exèrcit gavatx, per aquell llavors estava més temps “de visita turística” per Catalunya que pels seus propis territoris, i les razzies als pagesos catalans eren el pa de cada dia. Ja un temps enrere, la corona francesa s’havia apropiat del Rosselló gràcies al Tractat dels Pirineus, però, per ells, no haurien fet fàstics a annexionar-se fins a l’Ebre. I en aquestes estaven.

Moragues, davant tal perspectiva, va desenvolupar una “lleugera” (ehem) malvolença contra els francesos, que quan va arribar la Guerra de Successió, el va portar a oposar-se a mort contra Felip V ja que, a més d’altres gràcies, tenia el suport incondicional de França i els seus exèrcits. Sabent el que havia lluitat contra els francesos, la seva adscripció en aquesta nova guerra estava més que clara des d’un primer moment.

La seva determinació i lideratge li va fer prendre el comandament de nombrosos grups armats, ja que les seves tropes fustigaven amb molta eficàcia a les tropes borbòniques, sobretot a la Catalunya Central i al Pirineu. Això va portar a ser nomenat, primer coronel i posteriorment general, encarregat de la defensa de l’enclavament estratègic del castell de Castellciutat, a la Seu d’Urgell, ja que des d’aquí es controlava l’accés de les tropes franceses cap a l’interior de Catalunya. Les amistats, entre els borbònics, no cal dir que les tenia a cabassos.

Però el 1713, els aliats anglesos i austríacs donen l’esquena als defensors catalans i Moragues es veu obligat a retre Castellciutat, retirant-se a Sort a descansar de batallar. No obstant això, el cos “li demanava marxa” i, al maig de 1714, va decidir tornar a la càrrega, aquesta vegada, encarregant-se de la Catalunya central, on des del castell de Cardona, es fustigava les tropes filipistes per alleujar en el possible el setge de Barcelona. Però Barcelona va acabar caient i, a la setmana, també ho va fer Cardona, amb ell i la seva família dins.

Moragues va tornar a retirar-se a Sort, però al poc temps va rebre una missiva real que l’instava a anar a Barcelona però, ensumant-se que res de bo l’esperava, va decidir anar a Barcelona, però per agafar el primer vaixell que anés a Mallorca, que llavors encara no havia caigut en poder de Felip V. Amagat a Montjuïc, va ser traït i pres el 22 març de 1715 per les tropes borbòniques, les quals li tenien certes ganes: Felip V estava desitjós d’agafar-lo per donar-li “les gràcies” per tot el “viscut” junts… i i tant que les hi va donar!

El 27 de març de 1715, el General Josep Moragues, descalç i vestit amb camisa de penitent, negant-li qualsevol honor ni rang militar, va ser enganxat a un cavall sent arrossegat viu pels carrers de Barcelona. Moragues estava vist com un autèntic heroi per la població barcelonina, de manera que el sol fet de veure’l tractat així ja era força impactant. Però no anava a acabar aquí.

Tractat com un malfactor de la pitjor mena, Moragues va ser portat al patíbul, on se li va degollar i es va esquarterar en quatre quarts com si fos un pollastre, separant-li el cap, el qual, per a escarni de tota la població, i per recordar als barcelonins a qui havien de retre homenatge, va ser posada dins d’una gàbia i penjada enmig d’una de les portes de més trànsit de la ciutat: el Portal de Mar

L’espectacle no devia ser molt agradable, la veritat sigui dita, ja que tothom que sortís o entrés per aquella porta (recordar que Barcelona estava totalment emmurallada) es topava amb el cap d’un mort. Però és que no va estar ni un dia, ni una setmana, ni un mes … sinó que va estar en aquesta ubicació durant ni més ni menys que 12 anys. Realment, qui pretengués oblidar el que havia passat anys enrere, ho tenia francament difícil.

De res van servir les insistents súpliques de la seva dona perquè es restituís l’honor de la família (fins i tot va ser repetidament empresonada per la justícia borbònica amb qualsevol excusa) i no va ser fins que l’ambaixador de l’emperador Carles va intercedir -fent-se molt el pesat- a la cort de Felip V, que des de Madrid, finalment es va accedir a despenjar semblant macabre ornament de la porta d’accés a la ciutat.

Felip V, fent gala d’un revengisme sense límits, va fer escarni, mofa i befa dels perdedors, cosa que, possiblement fos el que fes més mal. Es va destruir un dels barris més densament habitats de la ciutat per construir una fortificació -la Ciutadella- que vigilés de prop la rebel Barcelona, amb el inri que els mateixos desallotjats s’havien de destruir les seves cases. Es va desarmar la població, se li va prohibir usar la seva llengua, se li va restringir l’ús d’un sol ganivet de cuina per casa -lligat, per si de cas- i fins i tot les tradicionals casaques dels Consellers, símbol del seu rang, va fer que fossin vestides pels porters de l’Ajuntament. De traca i mocador.

En definitiva, que Felip V, després de vèncer la Guerra de Successió va voler que els catalans, com a càstig exemplar, no se’ls oblidés mai qui era el que manava en aquesta terra… i realment ho va fer a la perfecció. 300 anys més tard, el seu infaust record resta, malauradament, perfectament viu.

-Ireneu Castillo-

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm