Autor: Iolanda Alcazar

Ara resulta que qui paga no mana.

No sempre qui paga mana com diu la dita. Aquests dies aquells que manen, però que resulta que són als que nosaltres contractem a través dels nostres vots i paguem amb els nostres impostos per que siguin servidors públics, es a dir, al servei de la ciutadania, de tot nosaltres, ens diuen que hem de fer esforços per sortir de la crisi. Pel que ens afecta a nosaltres, la Generalitat tindrà un pressupost públic de 3.000 milions d’euros menys si fa no fa.

Recordem que aquest pressupost públic no són més que els diners que tenim al compte corrent tots els catalans i catalanes per cobrir les nostres necessitats col.lectives.

I aquest compte corrent es farceix amb els nostres impostos, els que paguem cada any al juny (sobre tot els que presentem la declaració a l’últim moment), però tambè quan anem al mercat amb cada cosa que comprem, i a través de les empreses que estan al nostre territori. I aquests diners els administra l’Estat que fa de repartideraCristobal Montoro.

Les necessitats que cobreixen entre la Generalitat i els Ajuntaments (que també pateixen una reducció important) són l’educació dels nostres fills, la salut de tots plegats, el metro i el tren que ens porten a la feina cada matí, els diners que podem recuperar dels impostos que paguem cada dia quan tenim un problema com estar a l’atur, o quan s’acaba l’atur i ens permet no quedar-nos sense menjar, i fins i tot netejar els nostres carrers o disposar de jardins, de bombers per si hi ha un incendi, o poder tenir piscines ara que fa calor i ja va be refrescar-se una mica, i moltes altres.

Aquests dies estem sentint parlar de senyors als que nosaltres paguem que resulta que estan acusats de repartir massa be els nostres diners ( ja se sap, “quien reparte y bien reparte se queda la mejor parte”) i a sobre de no pagar els impostos com fem tots nosaltres (gent que diuen que cobra en sobres marrons, com aquells dels divendres que portaven a casa els nostres pares des de la fàbrica, però aquests d’amagat).

Jo no ho se, crec de veritat en alló que tothom Ès innocent fins que no es demostri el contrari. I fins i tot em preocupa com cobren, però també com fan de malament la feina. Que no ens distreguin.

Per que el que si se és que reparteixen molt malament, o en tot cas no reparteixen segons les nostres necessitats.

Els últims dies els senyors de l’Estat, han decidit que la Generalitat i els ajuntaments han de retallar, en el repartiment els han tocat quatre duros. I dic quatres duros per que els duros no són ni molts ni pocs per ser quatre o ser dos mil, si no depenent de si arriben per cobrir les necessitats o no. Per tant quatre duros, per que no permeten mantenir les escoles i els hospitals, i fins i tot obligaran probablement a retallar els serveis del metro. I no és nou, només que cada vegada és més greu i es fa més evident.

L’Estat Espanyol, davant la crisi ha fet servir el seu poder una vegada més per prioritzar les seves necessitats, mantenir la seva estructura ministerial i militar que augmenten presspostos, i oblidar les necessitats de les persones. Per que són les comunitats autènomes i els ajuntaments els que atenen les persones. I qui per tant acaben fent la feina bruta a que els aboca l’Estat. I no els estic disculpant els defectes, perè cadascú al seu temps i mesura. Ja els tocarè un altre dia.

No deixa de ser un exercici total de demostració de poder per part de l’Estat però també una demostració de debilitat. El fort és generós amb el seu poder, no te por de perdre’l.

La Revolució Francesa te moltes causes, entre elles una profunda crisi econòmica amb una important pujada de preus, un dèficit crónic. Amb aquesta situació resulta que les despeses de la cort i l’exercit (l’Estat) superen els ingressos, i els impostos, en augment constant, asfixien la població. En definitiva, hi havia una crisi i l’Estat prioritzà les seves despeses própies i exercí el seu poder fent suportar a la població les consequències abocant-la a la pobresa.

Estem al segle XXI, no cal prendre la Bastilla, des de la revolució francesa ha plogut molt. Ara no som súbdits, són ciutadans, i podem exercir els nostres drets, i no hi són, crear-los, guanyar-nos-els. I si aquest estat no em tracta com una ciutadana de primera i compleix la seva obligació, no em cal tallar-li el cap a Louis, només necessito desempallegar-me’n democràticament.