Autor: Ireneu Castillo

Un carrer o una coctelera?

Qui tingui una certa edat recordarà un anunci en que, per a demostrar l’estabilitat sense parangó d’un nou model de cotxe, es feia passar per una carretera plena de sots un automòbil ocupat per un personatge amb un cigar havà a mig consumir, la cendra del qual ni s’immutava. Doncs bé, si aquest spot es gravés a l’actualitat circulant per la Carretera d’Esplugues, no només cauria la cendra del cigar, sinó que, de tant de sotrac, l’anunci acabaria sent perfecte per representar a qualsevol cocteleria de la ciutat.

Tothom que tingui la dissort d’haver de passar amb el seu cotxe per aquest transitat carrer que comunica el barri del Centre amb Can Serra i Esplugues, coneixerà del que estic parlant. El carrer, des de fa anys, està deixat de la mà de Deu i absolutament oblidat pel nostre ajuntament, amb continus sots de gairebé un pam de profunditat produïts pel continu trànsit i per les arrels dels arbres que creixen als costats, situació que fa el trànsit totalment insostenible.

A sobre, per si hi havia pocs entrebancs, l’ajuntament, vigilant per la nostra seguretat (ehem…) l’única intervenció que ha fet en anys ha estat posar tota una sèrie de bandes de “seguretat” que, en comptes de fer reduir la velocitat als cotxes, l’únic que ha aconseguit és que aquests estiguin en un continu sacseig de principi a fi de carrer. Sacseig que es torna perillosíssim pel risc de perdre el control de l’automòbil -sobre tot degut a la pronunciada baixada des d’Esplugues- i per les inesperades maniobres dels altres conductors en el moment d’intentar evitar qualsevol dels obstacles que hi ha a la carretera.

Ignoro el perquè de l’estat tant deplorable de l’asfalt d’aquest vial però, mentre que el nostre consistori no dubta en gastar-se el que no té en obrir un vial totalment inútil i inservible simplement per comunicar -¿amb què?- l’ “imprescindible” nou tanatori de la pujada a Sant Ildefons, a uns centenars de metres, un carrer històric com pocs pateix la indolència i la desídia de l’actual equip de govern.

Com es nota que no hi passen mai.

Carretera d'Esplugues ¿un carrer o una coctelera?

Carretera d’Esplugues… ¿un carrer o una coctelera?

Cap festa

 

97,5. Aquesta és la puntuació que ha tret el consistori de l’Hospitalet a l’Índex de Transparència dels Ajuntaments (ITA) que es publica cada dos anys a nivell estatal. Si tenim en compte que el màxim és de 100, sembla que és un bon senyal, i com a tal, a l’equip de govern de la ciutat li ha faltat temps per a treure pit d’aquesta dada. Malgrat tot, aquesta dada és totalment enganyosa, ja que això que podria semblar un gran èxit, i més si tenim en compte que fa dos anys en va treure 77,5, en realitat no ho es tant.

L’ITA, el que valora en realitat és el grau de transparència de les administracions amb els ciutadans, per la qual cosa, el fet que els ajuntaments estiguin per sota del 100 és que hi ha alguna cosa que no funciona bé. És informació que s’amaga a la ciutadania.

Partint de la base que 100 és el mínim que una societat hauria de permetre d’opacitat i d’afers foscos a l’administració local que ha sortit d’ella per a gestionar-la, el fet que no s’arribi al mínim no és com per a festejar que gairebé s’arriba a l’excel·lent sinó, ben al contrari, que no s’arriba al suficient. I això és greu a un estat de dret.

No serveix el fet de dir que la resta d’ajuntaments ho fan pitjor, perquè això és com l’estudiant que s’excusa de no haver aprovat en el fet que tota la resta han tret pitjor nota. No te cap sentit.

L’obligació de tota administració és obtenir cada dos anys UN MÍNIM de 100, i a partir d’aquí cap amunt, sense emmirallar-se amb la incapacitat, inutilitat o indolència dels demés. El nostre, aquest any, ha aconseguit un ITA de 97,5; progressa adequadament, però, es miri com es miri, ha suspès.

No es mereix fer-li cap festa.

 

L'Hospitalet progressa, però no ha aprovat

L’Hospitalet progressa, però no aprova

Moragues, 12 anys d’humiliació, 300 anys de record

La caiguda del setge de Barcelona el setembre de 1714 davant les tropes de Felip V és una cosa que no es pot negar que ha quedat profundament clavat al tarannà català. L’afany posat per bona part de la població catalana en la defensa del bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i la posterior postguerra van marcar a foc una època, les cendres de la qual encara es poden observar avui en dia. Sigui com sigui, perdre una guerra mai no és plat de bon gust de ningú, de manera que el fet de la derrota ja pot ser suficient humiliació, sobretot si el bàndol guanyador es recrea generosament en aquest fet. No obstant això, en el cas del 1714 i Barcelona, i encara que pugui estranyar a més d’un, no és estrany que aquesta derrota hagi transcendit 300 anys ja que això va ser el que va pretendre Felip V. O si no, que l’hi preguntin a la dona del General Moragues.

Josep Moragues, nascut a Sant Hilari de Sacalm (el poble de la Font Vella) el 1669 era l’hereu d’una família d’agricultors més o menys acomodats el qual es va trobar lluitant contra els francesos repetidament, pel fet que l’exèrcit gavatx, per aquell llavors estava més temps “de visita turística” per Catalunya que pels seus propis territoris, i les razzies als pagesos catalans eren el pa de cada dia. Ja un temps enrere, la corona francesa s’havia apropiat del Rosselló gràcies al Tractat dels Pirineus, però, per ells, no haurien fet fàstics a annexionar-se fins a l’Ebre. I en aquestes estaven.

Moragues, davant tal perspectiva, va desenvolupar una “lleugera” (ehem) malvolença contra els francesos, que quan va arribar la Guerra de Successió, el va portar a oposar-se a mort contra Felip V ja que, a més d’altres gràcies, tenia el suport incondicional de França i els seus exèrcits. Sabent el que havia lluitat contra els francesos, la seva adscripció en aquesta nova guerra estava més que clara des d’un primer moment.

La seva determinació i lideratge li va fer prendre el comandament de nombrosos grups armats, ja que les seves tropes fustigaven amb molta eficàcia a les tropes borbòniques, sobretot a la Catalunya Central i al Pirineu. Això va portar a ser nomenat, primer coronel i posteriorment general, encarregat de la defensa de l’enclavament estratègic del castell de Castellciutat, a la Seu d’Urgell, ja que des d’aquí es controlava l’accés de les tropes franceses cap a l’interior de Catalunya. Les amistats, entre els borbònics, no cal dir que les tenia a cabassos.

Però el 1713, els aliats anglesos i austríacs donen l’esquena als defensors catalans i Moragues es veu obligat a retre Castellciutat, retirant-se a Sort a descansar de batallar. No obstant això, el cos “li demanava marxa” i, al maig de 1714, va decidir tornar a la càrrega, aquesta vegada, encarregant-se de la Catalunya central, on des del castell de Cardona, es fustigava les tropes filipistes per alleujar en el possible el setge de Barcelona. Però Barcelona va acabar caient i, a la setmana, també ho va fer Cardona, amb ell i la seva família dins.

Moragues va tornar a retirar-se a Sort, però al poc temps va rebre una missiva real que l’instava a anar a Barcelona però, ensumant-se que res de bo l’esperava, va decidir anar a Barcelona, però per agafar el primer vaixell que anés a Mallorca, que llavors encara no havia caigut en poder de Felip V. Amagat a Montjuïc, va ser traït i pres el 22 març de 1715 per les tropes borbòniques, les quals li tenien certes ganes: Felip V estava desitjós d’agafar-lo per donar-li “les gràcies” per tot el “viscut” junts… i i tant que les hi va donar!

El 27 de març de 1715, el General Josep Moragues, descalç i vestit amb camisa de penitent, negant-li qualsevol honor ni rang militar, va ser enganxat a un cavall sent arrossegat viu pels carrers de Barcelona. Moragues estava vist com un autèntic heroi per la població barcelonina, de manera que el sol fet de veure’l tractat així ja era força impactant. Però no anava a acabar aquí.

Tractat com un malfactor de la pitjor mena, Moragues va ser portat al patíbul, on se li va degollar i es va esquarterar en quatre quarts com si fos un pollastre, separant-li el cap, el qual, per a escarni de tota la població, i per recordar als barcelonins a qui havien de retre homenatge, va ser posada dins d’una gàbia i penjada enmig d’una de les portes de més trànsit de la ciutat: el Portal de Mar

L’espectacle no devia ser molt agradable, la veritat sigui dita, ja que tothom que sortís o entrés per aquella porta (recordar que Barcelona estava totalment emmurallada) es topava amb el cap d’un mort. Però és que no va estar ni un dia, ni una setmana, ni un mes … sinó que va estar en aquesta ubicació durant ni més ni menys que 12 anys. Realment, qui pretengués oblidar el que havia passat anys enrere, ho tenia francament difícil.

De res van servir les insistents súpliques de la seva dona perquè es restituís l’honor de la família (fins i tot va ser repetidament empresonada per la justícia borbònica amb qualsevol excusa) i no va ser fins que l’ambaixador de l’emperador Carles va intercedir -fent-se molt el pesat- a la cort de Felip V, que des de Madrid, finalment es va accedir a despenjar semblant macabre ornament de la porta d’accés a la ciutat.

Felip V, fent gala d’un revengisme sense límits, va fer escarni, mofa i befa dels perdedors, cosa que, possiblement fos el que fes més mal. Es va destruir un dels barris més densament habitats de la ciutat per construir una fortificació -la Ciutadella- que vigilés de prop la rebel Barcelona, amb el inri que els mateixos desallotjats s’havien de destruir les seves cases. Es va desarmar la població, se li va prohibir usar la seva llengua, se li va restringir l’ús d’un sol ganivet de cuina per casa -lligat, per si de cas- i fins i tot les tradicionals casaques dels Consellers, símbol del seu rang, va fer que fossin vestides pels porters de l’Ajuntament. De traca i mocador.

En definitiva, que Felip V, després de vèncer la Guerra de Successió va voler que els catalans, com a càstig exemplar, no se’ls oblidés mai qui era el que manava en aquesta terra… i realment ho va fer a la perfecció. 300 anys més tard, el seu infaust record resta, malauradament, perfectament viu.

-Ireneu Castillo-

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm

Esto no lo arregla ni Dios

Algo que no he entendido jamás es la profunda desunión que hay entre la izquierda en este país, máxime cuando no llego a comprender cómo, unas formaciones que en el fondo todas buscan lo mismo, resulta que se sacan los ojos entre ellas por detalles nimios que los convierten en enemigos irreconciliables. Es como si todos fuésemos a Girona y unos fuesen enemigos de los otros porque unos van a pie, otros en tren y otros en autocar. A mi, que me perdonen, pero no llegaré jamás a comprenderlo.

Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios desfilant a la processó del barri de Sanfeliu (17/4/2014)

La Legió, al carrer amb permís de l”Ajuntament

En este sentido, L”Hospitalet se ha caracterizado desde siempre por ser una población de amplia mayoría de izquierdas, votando cada uno a quien le ha parecido en cada momento, pero formando parte indispensable del llamado “Cinturón Rojo” de Barcelona. Sin embargo, de un tiempo a esta parte, el partido socialista de la ciudad ha dado un giro radical, y volviendo la espalda a todo lo que significa ser socialista, resulta que ha girado a tesis tradicionalmente conservadoras y de derechas. La gota que ha colmado el vaso es el permiso para que la Legión desfile por las calles de la ciudad acompañando una procesión como si fuera un vulgar pasacalles. Hasta aquí pudiéramos llegar.

Obviando el sutil detalle de que muchos de los votantes de izquierdas de la ciudad hemos tenido familiares que fueron represaliados directa o indirectamente por el ejército y muchos incluso luchando contra una sediciosa Legión durante la Guerra Civil, el partido que gobierna actualmente la ciudad se ha puesto diametralmente en contra del sentimiento, ya no solo de las izquierdas en general, de las cuales se supone procede, sino incluso de sus propios votantes.

Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios desfilant a la processó del barri de Sanfeliu (17/4/2014)

Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios desfilant a la processó del barri de Sanfeliu (17/4/2014)

El partido socialista de L”Hospitalet, enquistado en el poder desde hace 35 años, a base de una política de populismo, clientelismo, de grandilocuentes -pero inútiles- titulares, y que ha dejado el peso de la reivindicación social a las exiguas espaldas de sus socios de ICV-EUiA, va a acabar por conseguir que L”Hospitalet, el Hospitalet rojo, el obrero, el reivindicativo, deje de ser de izquierdas y se convierta en un feudo de la derecha más conservadora, retrógrada y recalcitrante. Justo lo contrario de lo que ha sido tradicionalmente, y esto significa que algo se ha hecho mal. Extremadamente mal.

A mí me sabe mal por los verdaderos votantes socialistas que aún creen que este partido socialista es verdaderamente de izquierdas, porque a cada día que pasa, más convencido estoy de que de rojo y socialista, solo tiene el logo y el nombre. Pero un partido de supuesta “izquierda” que aplasta la disidencia interna, que se opone a la democracia popular más básica simplemente porque no le interesa electoralmente y que tiene más amigos en las bancadas de la derecha y la extrema derecha que en la izquierda, es un mal negocio para L”Hospitalet.

Necesitamos un nuevo país y un nuevo L”Hospitalet que rompa con este enquistamiento pernicioso en nuestras instituciones. El actual, con lo que hay ahora, seamos realistas, no lo arregla ni Dios…

…ni por mucho que le escolte la Legión.

Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios desfilant a la processó del barri de Sanfeliu (17/4/2014)

La Legió, el Sant Crist i el cura, de processó de Dijous Sant. 1939? No, 2014.