Categoria: Cultura

Moragues, 12 anys d’humiliació, 300 anys de record

La caiguda del setge de Barcelona el setembre de 1714 davant les tropes de Felip V és una cosa que no es pot negar que ha quedat profundament clavat al tarannà català. L’afany posat per bona part de la població catalana en la defensa del bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i la posterior postguerra van marcar a foc una època, les cendres de la qual encara es poden observar avui en dia. Sigui com sigui, perdre una guerra mai no és plat de bon gust de ningú, de manera que el fet de la derrota ja pot ser suficient humiliació, sobretot si el bàndol guanyador es recrea generosament en aquest fet. No obstant això, en el cas del 1714 i Barcelona, i encara que pugui estranyar a més d’un, no és estrany que aquesta derrota hagi transcendit 300 anys ja que això va ser el que va pretendre Felip V. O si no, que l’hi preguntin a la dona del General Moragues.

Josep Moragues, nascut a Sant Hilari de Sacalm (el poble de la Font Vella) el 1669 era l’hereu d’una família d’agricultors més o menys acomodats el qual es va trobar lluitant contra els francesos repetidament, pel fet que l’exèrcit gavatx, per aquell llavors estava més temps “de visita turística” per Catalunya que pels seus propis territoris, i les razzies als pagesos catalans eren el pa de cada dia. Ja un temps enrere, la corona francesa s’havia apropiat del Rosselló gràcies al Tractat dels Pirineus, però, per ells, no haurien fet fàstics a annexionar-se fins a l’Ebre. I en aquestes estaven.

Moragues, davant tal perspectiva, va desenvolupar una “lleugera” (ehem) malvolença contra els francesos, que quan va arribar la Guerra de Successió, el va portar a oposar-se a mort contra Felip V ja que, a més d’altres gràcies, tenia el suport incondicional de França i els seus exèrcits. Sabent el que havia lluitat contra els francesos, la seva adscripció en aquesta nova guerra estava més que clara des d’un primer moment.

La seva determinació i lideratge li va fer prendre el comandament de nombrosos grups armats, ja que les seves tropes fustigaven amb molta eficàcia a les tropes borbòniques, sobretot a la Catalunya Central i al Pirineu. Això va portar a ser nomenat, primer coronel i posteriorment general, encarregat de la defensa de l’enclavament estratègic del castell de Castellciutat, a la Seu d’Urgell, ja que des d’aquí es controlava l’accés de les tropes franceses cap a l’interior de Catalunya. Les amistats, entre els borbònics, no cal dir que les tenia a cabassos.

Però el 1713, els aliats anglesos i austríacs donen l’esquena als defensors catalans i Moragues es veu obligat a retre Castellciutat, retirant-se a Sort a descansar de batallar. No obstant això, el cos “li demanava marxa” i, al maig de 1714, va decidir tornar a la càrrega, aquesta vegada, encarregant-se de la Catalunya central, on des del castell de Cardona, es fustigava les tropes filipistes per alleujar en el possible el setge de Barcelona. Però Barcelona va acabar caient i, a la setmana, també ho va fer Cardona, amb ell i la seva família dins.

Moragues va tornar a retirar-se a Sort, però al poc temps va rebre una missiva real que l’instava a anar a Barcelona però, ensumant-se que res de bo l’esperava, va decidir anar a Barcelona, però per agafar el primer vaixell que anés a Mallorca, que llavors encara no havia caigut en poder de Felip V. Amagat a Montjuïc, va ser traït i pres el 22 març de 1715 per les tropes borbòniques, les quals li tenien certes ganes: Felip V estava desitjós d’agafar-lo per donar-li “les gràcies” per tot el “viscut” junts… i i tant que les hi va donar!

El 27 de març de 1715, el General Josep Moragues, descalç i vestit amb camisa de penitent, negant-li qualsevol honor ni rang militar, va ser enganxat a un cavall sent arrossegat viu pels carrers de Barcelona. Moragues estava vist com un autèntic heroi per la població barcelonina, de manera que el sol fet de veure’l tractat així ja era força impactant. Però no anava a acabar aquí.

Tractat com un malfactor de la pitjor mena, Moragues va ser portat al patíbul, on se li va degollar i es va esquarterar en quatre quarts com si fos un pollastre, separant-li el cap, el qual, per a escarni de tota la població, i per recordar als barcelonins a qui havien de retre homenatge, va ser posada dins d’una gàbia i penjada enmig d’una de les portes de més trànsit de la ciutat: el Portal de Mar

L’espectacle no devia ser molt agradable, la veritat sigui dita, ja que tothom que sortís o entrés per aquella porta (recordar que Barcelona estava totalment emmurallada) es topava amb el cap d’un mort. Però és que no va estar ni un dia, ni una setmana, ni un mes … sinó que va estar en aquesta ubicació durant ni més ni menys que 12 anys. Realment, qui pretengués oblidar el que havia passat anys enrere, ho tenia francament difícil.

De res van servir les insistents súpliques de la seva dona perquè es restituís l’honor de la família (fins i tot va ser repetidament empresonada per la justícia borbònica amb qualsevol excusa) i no va ser fins que l’ambaixador de l’emperador Carles va intercedir -fent-se molt el pesat- a la cort de Felip V, que des de Madrid, finalment es va accedir a despenjar semblant macabre ornament de la porta d’accés a la ciutat.

Felip V, fent gala d’un revengisme sense límits, va fer escarni, mofa i befa dels perdedors, cosa que, possiblement fos el que fes més mal. Es va destruir un dels barris més densament habitats de la ciutat per construir una fortificació -la Ciutadella- que vigilés de prop la rebel Barcelona, amb el inri que els mateixos desallotjats s’havien de destruir les seves cases. Es va desarmar la població, se li va prohibir usar la seva llengua, se li va restringir l’ús d’un sol ganivet de cuina per casa -lligat, per si de cas- i fins i tot les tradicionals casaques dels Consellers, símbol del seu rang, va fer que fossin vestides pels porters de l’Ajuntament. De traca i mocador.

En definitiva, que Felip V, després de vèncer la Guerra de Successió va voler que els catalans, com a càstig exemplar, no se’ls oblidés mai qui era el que manava en aquesta terra… i realment ho va fer a la perfecció. 300 anys més tard, el seu infaust record resta, malauradament, perfectament viu.

-Ireneu Castillo-

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Observacions pel nou país

Sóc testimoni de que encara queden molts vestigis de l’espanyolisme. Hem eradicat els toros, per protegir als animals, els noms d’alguns carrers, algunes figures i símbols, però encara existeixen altres canvis importants i necessaris per realitzar.

Processó "laica" del barri de Collblanc (13/4/2014)

Processó “laica” del barri de Collblanc (13/4/2014)

En aquests dies de Setmana Santa, que per començar hauríem d’anomenar d’una altra manera, et trobes amb aquestes manifestacions que ells anomenen “de fe”, i que minimitzen d’una manera directa altres accions i reivindicacions socials, envaint els carrers de la nostra ciutat.

Per això, es necessari que en el naixement del nou país, el que tots i totes votarem el dia 9 de novembre de 2014, un dels requisits fonamentals sigui la laïcitat. Sens dubte, així avançarem culturalment i les religions, totes, hauran de sumar-se a aquests principis, i totes aquestes manifestacions “de fe”, i totes les despeses que generen, deixaran d’estar subvencionades per l’estat.

Imatges del dia 13 d’abril que, a més a més, van acompanyades de marxa “castrense” que fa posar la pell de gallina, no per la emoció, sinó pel que representa.

Processó "laica" del barri de Collblanc a l'Hospitalet (13/4/2014)

Processó “laica” del barri de Collblanc a l’Hospitalet (13/4/2014)

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Patrimoni a cop de serra mecànica

Barcelona, 133… Badalona, 13… El Prat de Llobregat, 18… Sant Boi, 24… Sant Joan Despí, 18… Esplugues, 4… Sant Vicenç dels Horts, 1… Cornellà, 1… L’Hospitalet, 0. Zero arbres a la nostra ciutat han estat declarats com arbres monumentals o d’interès local. Cap ni un.

Algú es creu que en els 12,50 km2 de superfície del nostre municipi, no hi hagi ni tan sols un arbre que mereixi ser protegit amb alguna mena de figura de protecció? Doncs està vist que per al nostre ajuntament, no hi ha cap que valgui la pena ser salvat i que, arribat el cas, tots i cadascun dels arbres de la ciutat són susceptibles de ser tallats amb qualsevol excusa, per nímia que sigui. La desídia respecte el nostre patrimoni arriba a aquests extrems.

Pi de La Remunta (2014) ubicat al talús de l'Avinguda Josep Tarradellas a tocar de Cornellà

Pi de La Remunta (2014) ubicat al talús de l’Avinguda Josep Tarradellas a tocar de Cornellà

Tant se fa que sigui la molt estimada olivera de la plaça de l’Ajuntament, o la vella palmera de la Plaça Mossèn Homar, o algun dels garrofers de Can Buxeres, o els altíssims pins del Camí de la Fonteta, o el gran xiprer dels Jardins de Can Cluset… tots ells, si a alguna ment clarivident se li ocorre que molesten, es poden tallar sense el més mínim remordiment, ja que no tenen més protecció que la que pot tenir un gerani en qualsevol de les jardineres que estan repartides per la ciutat. De fet, l’olivera de davant de l’església, ja va patir el tall de bona part de les seves arrels amb la construcció del pàrquing de la plaça de l’Ajuntament i, per sort, va sobreviure; si s’hagués mort s’hagués plantat una altra i santes pasqües. Aquesta llibertat de poder atemptar impunement contra el nostre patrimoni natural, no pot ser de cap de les maneres.

L’última amenaça la trobem al Pi de La Remunta, un pi blanc de 12’40 metres d’alçada i 2’60 metres de perímetre el qual se estima que te prop dels 200 anys i que ja surt destacant més gran que alguns masos del voltant a fotografies aèries de 1945. Doncs bé, aquest imponent arbre, que es pot veure al costat de l’antic pont del Canal de la Infanta al final de l’Avinguda Josep Tarradellas i que seria l’arbre més vell de tot el municipi, es troba amenaçat de mort davant de la possibilitat d’urbanització de la zona, que convertiria un camp obert (“cutre”, segons descripció de la nostra alcaldessa) en una mole de ciment com la que s’està construint al costat de l’escola Busquets i Punset, comportant la desaparició d’aquest exemplar excepcional per la ciutat.

Per a evitar-ho, l’Associació PERSEU ha posat sobre la taula del Departament de Medi Ambient de la Generalitat i sobre la taula de la Núria Marín, la sol·licitud de protecció d’aquest arbre tan excepcional i que ha arribat fins els nostres dies per tenir la sort d’haver quedat tancat dins del recinte militar de la Caserna de La Remunta.

La societat civil ja ha donat el primer pas, ara depèn de la voluntat política de les administracions el que protegeixin aquest gran arbre o, com tantes i tantes vegades han fet des del final del franquisme, negar l’evidència, girar el cap, i dir en veu alta mentre que la picota infame arrenca els últims testimonis del passat de la ciutat, que l’Hospitalet aposta pel seu Patrimoni.

M’estalviaran el renec, veritat?

Pi de La Remunta al vol fotogràfic de 1945, al costat del Canal de la Infanta

Pi de La Remunta al vol fotogràfic de 1945, al costat del Canal de la Infanta

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Ni història, ni dret a tenir-la.

L’Hospitalet, com a ciutat dormitori que és, a part de dos masos i el carrer Xipreret, no te història ni res que valgui la pena ser conservat. Aquesta afirmació, amb la qual de ben segur esteu d’acord, és ni més ni menys, el sentiment d’una gran part de la població de l’Hospitalet. Doncs lamento informar-li que això és una autèntica fal·làcia transmesa boca a boca com si fos un mantra amb la única intenció de poder especular lliurement amb un territori tant cotitzat com és la segona ciutat de Catalunya. El pitjor de tot? Que les administracions (entre elles el mateix ajuntament) han treballat -i treballen- activament en difondre-ho. Només cal veure el tracte al patrimoni i l’història de l’Hospitalet que s’ha donat a la zona de l’antiga caserna de La Remunta, el qual és d’autèntic jutjat de guàrdia.Obres al Canal de la Infanta de L'Hospitalet

Pisos, pisos i pisos… la resta (a part de la masia de La Remunta, la qual en estar catalogada, no es podia tocar) anava tot, absolutament tot, a terra. Era el que estipulava l’ARE  -Àrea Residencial Estratègica- de La Remunta, una bogeria constructiva que aprofitant el moment més àlgid de la bombolla immobiliària (2007) volia convertir aquesta zona limítrof amb Cornellà en una de les zones d’habitatges més cotitzades (i cares) de la Ciutat.

Manifestació en defensa del Canal de la Infanta a L'Hospitalet

Manifestació en defensa del Canal de la Infanta a L’Hospitalet

El fet que la pressió veïnal demanés una zona verda a la zona -amb recollida de més d’un miler de signatures-, que els edificis de la caserna fossin perfectament aprofitables, que es carregarien els últims 125 metres del Canal de la Infanta en seguir una planificació de carrers franquista o l’existència d’arbrat monumental, no van ser prou aturador per a no tirar-ho cap endavant i -no s’ho perdin- per a que l’ajuntament pagués pels terrenys de La Remunta, l’esparverant quantitat de 17 milions d’euros (2828 milions de pessetes!) al Ministeri de Defensa, quan al principi de les negociacions era una cessió gratuïta estat-estat. No em negaran que costa, i molt, pensar-hi bé sobretot si tenim en compte que de la miríada d’AREs que s’havien projectat a tota Catalunya, ha estat l’únic que s’ha acabat tirant endavant.

I encara rai de la crisi! Justament per la crisi, la qual ha suposat una retallada bestial a la disposició de calés “frescos” a l’ajuntament (que li diguin a tothom que ha patit les seves retallades) que ha permès que es modifiqués l’esbojarrada idea principal. S’ha aconseguit -amb la pressió de la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta!”- que el Pont del Canal de la Infanta i la traça del canal es mantingui, encara que convertit el pont en un “arc de triomf” descontextualitzat de l’entorn, i la traça, desviada i convertida en una aberrant “calçada romana”. Tanmateix, la falta de pressupost ha permès la conservació i aprofitament dels edificis de la caserna que d’altra forma haguessin desaparegut. Malgrat tot, no tot s’ha pogut salvar.

Amb la destrucció de la muralla perimetral de l’antiga caserna, es van descobrir quatre torres de defensa de principis del segle XIX, que tenien la finalitat de defendre la població de les incursions carlistes. Aquestes torres, pel sols fet de ser torres militars, la llei obliga a conservar-les si o si, ja que hi ha una llei nacional dels anys 40 que així obliga. De fet, si no fos per aquesta llei -que no s’ha derogat des de llavors- la nostra Talaia no restaria encara dempeus.

Doncs bé, una d’aquestes torres carlines va ser directament derruïda per l’empresa constructora sense ni tan sols consultar, i una segona, va ser portada a la Direcció General de Patrimoni per a demanar parer del seu destí. Lo graciós del tema és que Generalitat, fent cas omís de la llei de castells i elements defensius (decret del 22 d’abril del 1949), i adduint que no estava catalogada per l’ajuntament (com volia que estigués catalogada, si no es coneixia ni la seva existència!!!), va dir que ells no trobaven que s’hagués de conservar i passaven la pilota a l’Ajuntament de l’Hospitalet. ¿Pensen que el nostre ajuntament va fer cap moviment per a protegir a nivell local aquest patrimoni? Efectivament, no n’ha mogut ni un dit, i als pocs dies ha desaparegut la torre. Això si, han deixat un forat molt mono al terra, a una cantonada de la reixa del nou Parc de La Remunta, per a posar-hi vegetació. Això és respecte a la nostra història?

Tendim a pensar que el franquisme ha fet les grans barrabassades al patrimoni del nostre municipi, però aplicant la dita d’uns carden la llana i d’altres s’emporten la fama, i si anem a filar prim, els consistoris democràtics n’han fet de pitjors, perquè tenien l’opció de protegir-lo i no ho han fet pas.

El Respeto Mutuo, Can Trinxet, les torres carlistes de La Remunta, els mosaics de l’entrada de la Indo, el Via Crucis del Carrer Major… són només uns exemples de patrimoni, d’història de la ciutat que ha desaparegut durant els últims anys per conveniència d’interessos foscos o bé per la mateixa incompetència de l’administració local en la seva protecció.

Encara es creu la mentida de que a l’Hospitalet no tenim història?

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email