Categoria: Esports

L’Hospitalet, una ciutat de Primera o de Segona B?

L’Hospitalet, malgrat ser la segona ciutat de Catalunya, no ha destacat mai per tenir un equip de futbol potent. D’altres ciutats d’Europa amb poblacions molt menors (Bordeus, Newcastle, Leverkusen, Southampton…) tenen equips de futbol de primera línia, mentre que a casa nostra, per molt que l’ajuntament es gasti els calés, no hi ha forma ni de pujar l’Hospi a primera, ni de que els hospitalencs s’impliquin emocionalment amb l’equip. O dit d’una altra manera… ¿com és que a la majoria de gent de l’Hospitalet l’importa un rave l’equip de la seva ciutat i prefereixi ser de qualsevol altre? No te gaire sentit, però és així.

No obstant aquesta circumstància, la ciutat te una molt bona salut en futbol base, amb una gran quantitat d’equips de futbol de barri -més de 200- que, per força, haurien de ser una potent pedrera per al Centre d’Esports L’Hospitalet i una eina per portar l’equip a les més altes competicions. Contràriament a això, resulta que la pedrera de la ciutat assorteix les elits del Barça i l’Espanyol. Quelcom falla.

Estadi del C.E. L'Hospitalet

Estadi del C.E. L’Hospitalet

Per una altra banda, els clubs de la ciutat es queixen amargament de que hi ha un marcat favoritisme econòmic per part de l’Ajuntament a favor del C.E. L’Hospitalet en detriment de la resta d’equips de futbol de la ciutat, malgrat els pobres resultats que se n’obtenen d’ell. I és que no és per a estar-ne gaire orgullós que, tenint l’Hospitalet 250.000 habitants, el club “oficial” de la ciutat tingui menys de 500 socis i estigui encara a Segona B.

Aquests resultats -que reflecteixen que alguna cosa falla profundament a la seva gestió- no justifiquen les fortes subvencions que des de l’Ajuntament se li concedeixen, gastant en ell bona part del pressupost de l’Àrea d’Esports. Això genera greuges comparatius i llastren la progressió d’altres equips hospitalencs que, per estructura i bona gestió, sens dubte podrien assolir cotes similars o millors en cas de disposar de les mateixes oportunitats que any rere any se li ofereixen al Centre d’Esports l’Hospitalet.

L’Hospi està totalment desconnectat de la població hospitalenca, exactament igual a com ho està el teixit esportiu de la ciutat respecte del seu suposat buc insígnia. Fora bona idea, per tant, fer un replantejament estructural i econòmic de l’espectre esportiu hospitalenc i trencar amb un monopoli nociu que ja dura més de 30 anys. Només si es sumen esforços s’aconseguirà que la ciutat aixequi un dels equips a la màxima categoria tal i com li pertoca per població.

L’Hospi, ens agradi o no, avui dia no suma gens ni mica.

Prejudicis que no fan País

Em dic Ireneu Castillo, sóc de l’Hospitalet, d’esquerres, independentista i m’agrada el futbol… però no es porti a engany, el Barça, vull que perdi fins i tot als entrenaments; és el que te ser afeccionat del RCD Espanyol de tota la vida. Que li he trencat els esquemes mentals del què és un independentista? No serà que m’està prejutjant pel fet de ser perico?

Efectivament, a l’imaginari del “bon català standard” el fet de ser seguidor de l’Espanyol, simplement no està contemplat, i si, a sobre, ets fill d’immigrants castellans i vius a l’Hospitalet, ja directament s’et fica a la caverna més rància, fonda i llòbrega que existeixi. Mentrestant, si ets de la zona més benestant de Barcelona, no parles ni una paraula en català, se te’n fum el teu país, però ets seguidor del F.C. Barcelona, ja has nascut amb el carnet de catalanitat compulsat i tot. Alguna cosa falla profundament.

Resulta curiós que encara ara, quan justament ens estem queixant de la prepotència i de la falta de llibertat que s’exerceix amb el país, des de dins s’estigui fent exactament el mateix pel simple fet de no pertànyer al mateix equip de futbol que la majoria. I és que, es miri com es miri i molesti a qui molesti, el futbol només és futbol: un divertiment deportiu amb el qual uns pocs vius s’inflen les butxaques. Que “deportiu” li fa mal a la vista? doncs pel seu coneixement “deport” significa (segons el diccionari) “Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”…¡des del segle XIV!, mentre que “esport” és un vulgar anglicisme del primer terç del segle XX. ¿Un altre cop prejutjant?

Banderes estelades dels aficionats de l'Espanyol

Banderes estelades dels aficionats de l’Espanyol

El grau de perversió de la situació és tal que per tan sols ser seguidors d’uns colors i ser d’una ciutat en concret, ja s’està prejutjant i posant en dubte els convenciments, la ideologia i els sentiments d’una persona, creant un clima de pressió social contra qui pensa diferent del ramat i a favor del pensament únic, que s’ajusta exactament als patrons de prepotència i manipulació que s’ens aplica des del govern de l’estat.

Aquesta forma d’actuar em desperta una pregunta… ¿Fins a quin punt aquest afany monopolístic d’un sentiment amb finalitat purament econòmica (un club de futbol, a dia d’avui, no és més que un negoci que mou milers de milions l’any) no està empenyent a qui no combrega amb pedres de molí cap a l’altra banda, en un remake a la catalana del “o conmigo o contra mí” tan típic de la “meseta”?  Amb aquest pensament no es fa país.

A l’Espanyol se li ha criticat per tot, però sobre tot pel nom (dir-se Espanyol a Catalunya!!! Vade retro Satanàs!!), ignorant -a vegades a propòsit- que les circumstàncies d’avui dia no són les del canvi del segle XIX al XX quan es va fundar. En aquell moment, a nivell de carrer, no existia cap sentiment catalanista a l’ús avui dia, i el catalanisme incipient estava reduït a una elit burgesa que difícilment es barrejava amb els camperols i els obrers explotats a les inhumanes fàbriques de la ciutat. Només cal recordar que al 1910 coexistien l’Espanya, el Provençal, el Catalònia, el Català, el Barcelona, l’Espanyol, l’Europa, entre d’altres; cal reconèixer que l’originalitat a l’hora d’escollir els noms brillava per la seva absència. A partir d’aquí prejutjar la ideologia de cadascun dels equips i dels seus seguidors, com a mínim resulta iniqua i més si tenim en compte que l’Estelada va ser inventada el 1918. No se si m’entenen.

Durant la postguerra, tant el Barça com l’Espanyol van ser intervinguts pel règim franquista i els seus presidents van ser imposats a dit, però per a desgràcia nostra, només ha transcendit que l’Espanyol va tenir presidents militars (quan només va ser-ne un, i només durant 6 mesos), però no que va ser l’equip més castigat durant la guerra civil (62 morts), ni que un dels seus jugadors (Albert Martorell) va ser desqualificat per oposar-se al bàndol nacional. Casualitat?

Per a més inri, el règim va instrumentalitzar el nom del club, ignorant els sentiments de la seva afició (vés qui obria la boca!) i sense afavorir-lo absolutament en res, demostrant que va ser senzillament un dret de conquesta.

A l’altra banda de la Diagonal, per molt que onegessin senyeres, no es pot dir que no eren pro-règim i que no van ser afavorits (Medalla a Franco, requalificació de les Corts, etc…), però l’etiqueta ja estava penjada i els pericos, per molt d’esquerres i antifranquistes que fossim, ens vam haver d’empassar els grupuscles feixistes que s’hi van instal·lar. L’arribada d’immigrants dels 60, una bona política de màrqueting del Barça aprofitant la fama de “feixistes” dels pericos, les lluites intestines de les “famílies”, i uns mitjans de comunicació sempre disposats a daurar la píndola al sol que més escalfi, han fet la resta.

Tant se fa que bona part de la directiva de l’Espanyol sigui actualment de CiU o que en Joan Gaspart sigui del PP o que l’actual ministre de l’Interior espanyol, en Jorge Fernández Díaz, sigui culé confés, que els mitjans sempre enfocaran la bandera espanyola de l’estadi Cornellà-El Prat i no l’estelada del costat. Repeteixo, això no és forma de fer país, però si la forma de fer barcelonisme i de ser servils al poderós, que si bé per un costat utilitza el nom d’un club amb fins polítics, l’altra està utilitzant tot un país per a fer negoci.

Catalunya, com a país, necessita la diversitat d’opinions, l’eliminació dels prejudicis que impedeixen  una llibertat total d’estimar la nostra terra (d’origen o d’adopció) i ser inclusiva en tots els termes. A l’Espanyol en som un bon grapat que volem una Catalunya lliure, i a l’igual que des del Barça s’ens titlla de “fatxes”, des dels fatxes que encara se n’aprofiten del fet de que el nostre club es digui “espanyol” se’ns insulta i titlla de traïdors perquè durant molts anys -amb la connivència activa de l’altra banda, a la qual ja li anava bé- han cregut que el nom i el club SÓN seus, ans al contrari: l’Espanyol és un club de futbol, d’origen, d’esperit i d’arrels absolutament catalanes i reclamem el nostre dret a expressar-ho

Fins a quin punt el fet de pensar el contrari no pertany tot al mateix joc? Fins a quin punt no s’està cometent el mateix pecat amb les poblacions del voltant de l’àrea metropolitana donant-nos una adscripció anticatalana a priori?

Seguem a ran… que la pilota bota millor.