Categoria: Treball

L’Hospitalet no s’ha d’apagar

Seguim sense veure cap projecte mínimament engrescador de l’Ajuntament per a fer de L’Hospitalet una ciutat amb empenta i que afronti el futur com l’aire que respira cada dia i que reparteixi benestar i riquesa entre els ciutadans.

L’Hospitalet compta amb una matèria primera de primeríssima qualitat: vivim a prop del port i de l’aeroport, tenim Barcelona al costat. Som en un nus de comunicacions viàries vital pel país i l’àrea metropolitana, ens travessen dues línies de ferrocarril i sobretot, tenim molt bona gent, molt preparada, i amb ganes de millorar la seva vida.

Si amb aquestes condicions excepcionals, els actuals dirigents polítics de la nostra ciutat no han estat capaços durant 35 anys de convertir L’Hospitalet en una ciutat motor de Catalunya, ni generar un autèntic pol de desenvolupament que generi feina i una activitat econòmica suficient, pot ser que canviem de dirigents polítics.

Ens van dir que els hotels de la Gran Via són les fàbriques del segle XXI, que la ciutat universitària de Bellvitge seria la repera, però no n’hi ha prou. Una ciutat com la nostra no s’ha de conformar només acollint algunes molles del pa de Barcelona, L’Hospitalet ha de tenir iniciativa pròpia perquè les persones que hi vivim prosperem i puguem deixar als nostres fills una ciutat rica i plena d’oportunitats.

Molt aviat podrem canviar l’Ajuntament, no deixem passar aquesta oportunitat d’or.

Panoràmica de la Plaça Europa de L'Hospitalet.

Panoràmica de la Plaça Europa de L’Hospitalet.

Actes vandàlics?

Sóc una usuària dels serveis de Renfe, i un día al matí, (primera setmana de maig) quan venia cap a Barcelona, sento per megafonia que hi ha retards en la línia perquè hi ha una incidència deguda a actes vandàlics, evidentment les persones que estàvem al tren, vam arribar 1:30 hores més tard. Bé, aquestes coses poden passar i fins i tot ens podem creure que aquesta mena de comportaments siguin el motiu.

Al cap d’uns dies, (aquesta setmana) i per sorpresa dels usuaris, en el mateix horari i mateix trajecte, anuncien altre cop per megafonia, la mateixa incidència deguda a actes vandàlics i com no els mateixos retards. Aleshores si que comences a fer-te preguntes: hi ha un comandament itinerant d’actes vandàlics?, haurem de començar a pensar en anar a treballar a peu? Li importa algú la nostra seguretat?

Aquests incidents, posen de manifest que la companyia Renfe, només inverteix en seguretat perquè la gent pagui el bitllet, però no en un millor servei ni en maquinària a prova de manipulacions. Potser s’haurien de plantejar recórrer a la seguretat dels Mossos d’Esquadra o a Seguretat de l’Estat Espanyol.

I per acabar-ho d’arreglar, una altra sorpresa, quan vas a reclamar el bitllet, per la demora, ens diuen que no és una avaria i per tant Renfe no se’n fa càrrec. Llavors si que et sents estafada, ho considero un atracament amb traïdoria i avantatge, a qui reclames el bitllet? No en tenen prou amb les pujades astronòmiques que fan a principis d’any, sinó que et fan assumir el cost de la seva ineficiència, durant tot l’any. Si a tot això li afegim, la poca higiene dels trens (alguns vagons fan olor a fems de cavall) i la falta total de logística, al posar vagons curts en hores punta, potser sí que estem sent víctimes d’actes vandàlics, però per part de qui?

Trens de Rodalies Renfe

Trens de Rodalies Renfe

26 dones han estat assassinades per violència de gènere aquest any!!!

És un titular prou important perquè tots i totes prenguem consciència i ens preguntem què està passant?

Són 26 dones, 26 vides humanes, no són dones mortes per accident, ni per la naturalesa, ni per malaltia, ni per atzar, són 26 dones assassinades per homes masclistes, per una ideologia dominant i massa integrada socialment, pel Masclisme, que alguns intenten amagar o negar la seva existència. Un masclisme que les institucions d’aquest Estat i de tots els països promocionen des de les seves estructures, des de totes les seves estructures, el potencien i el consenten.

Des d’aquí vull fer una crida a tots els moviments socials, una crida a una mobilització conjunta i contundent. Les accions puntuals de denúncia just després del feminicidi, són molt necessàries per evitar un oblit ràpid i selectiu, però són insuficients.

No a la violència de gènere!

No a la violència de gènere!

Però també, exigir al govern local i a la seva vinculació amb la Generalitat, que posi els recursos necessaris perquè les dones denunciïn el que els hi està passant i estiguin protegides durant i després de tot el procés.

Les dones no denuncien per la POR, pànic i terror a les represàlies de l’agressor masclista, perquè després de sortir de l’edifici judicial es trobarà SOLA.

Tampoc denuncien per la manca de sensibilitat, informació i de protecció a tots els nivells: No es disposen els mitjans necessaris per a protegir a víctimes i testimonis. La formació dels i les professionals que atenen les dones (sanitaris, seguretat, legal, etc.) en prevenció i sensibilització de violència de gènere, és fonamental.

I per últim, deixo la més important, per la manca de recursos; ja siguin d’atenció especialitzada, com recursos de tots els tipus (habitatge, treball, ajudes econòmiques, psicoterapèutics…). Manca de recursos!!!!.

Això augmenta la dependència vers l’agressor i la única forma de supervivència per ella i els seus fills és retirar la denuncia i reprendre la convivència. Això succeeix -segons el CGPJ en un 11’7% dels casos de violència de gènere- perquè algunes dones en situacions de violència depenen econòmicament del maltractador i la situació actual no afavoreix la independència i autonomia de les dones que es separen.

Les dones pateixen molt més la crisi. Com poden pagar un lloguer elles soles, assumir totes les despeses de la criança, conciliació vida familiar i laboral…i cent inconvenients més del sistema actual, amb una ajuda de 400 euros?

Prou violència contra les dones!

Prou violència contra les dones!

Emprenedors? No, malfiança

Fa gairebé dos anys que, degut a la crisi, vaig haver de plegar del meu negoci al barri de Sanfeliu de la ciutat. Des de llavors, amb 45 anys i milers de currículums enviats, no hi ha hagut forma de trobar un lloc de treball mínimament digne, la qual cosa es converteix en una seriosa llosa tant econòmica com anímicament. Davant d’aquesta impotent falta d’oportunitats, i donat que durant els últims 25 anys he estat autònom i no m’ha fet por anar per la vida (laboral) sense xarxa, l’única sortida que em queda és la de l’emprenedoria, o el que és el mateix, la de buscar-me les garrofes pel meu compte. Això estaria bé, i a aquestes alçades ja estaria treballant en un nou negoci si no fos perquè, per molt que des de les administracions s’omplin la boca amb “els emprenedors”, resulta que els autònoms només som unes llimones a les quals treure tot el suc possible abans i tot de poder posar en marxa un negoci. Així és impossible de tirar endavant!

Parades de l'exterior del mercat de Collblanc

Parades de l’exterior del mercat de Collblanc

Llicències, quotes d’autònoms, IBI’s, permisos d’apertura, reglaments de seguretat, impostos directes, indirectes i de sota les estovalles… no hi ha la més mínima facilitat per a que un servidor (i com jo, tants milers d’aturats amb els pebrots de tirar-se a la piscina amb la que està caient) pugui arrencar el més mínim lloc d’autoocupació. Per acabar-ho d’adobar, els bancs, cínicament sanejats amb calés públics, no donen el més mínim crèdit si no pots demostrar amb escreix que no necessites els diners que demanes. En aquestes circumstàncies, pretendre reduir la taxa d’atur es torna, simplement, un exercici d’inversemblant ficció surrealista.

Amb aquesta duríssima situació, el que s’està demostrant és que, lluny dels titulars d’una pretesa ajuda als emprenedors per part de les administracions -tant de l’estat com local-, el que realment existeix és una nul·la confiança en que els negocis arrencats per compte propi puguin arribar a bon port. No hi ha cap intenció d’ajudar a que aquell autònom surti del pou i ajudi a que la gent que l’envolta pugui beneficiar-se de la seva millora. Cap ni una.

Ans al contrari, en comptes de donar tot tipus de facilitats per a engegar (tal com passa a d’altres països europeus, tals com França o Anglaterra), resulta que es dubta sistemàticament de les possibilitats d’èxit de l’emprenedoria. Tan sols d’aquesta forma s’entén que les administracions pretenguin treure el màxim de calés dels treballadors per compte pròpia fins i tot abans de que el negoci pugui arribar ni tan sols a donar beneficis: com no se si te’n sortiràs, m’ho cobro tot per endavant i així ja sé que he cobrat. Això no és una pretesa promoció de l’emprenedoria, sinó una real malfiança davant l’autònom.

En conclusió, o es fan una serie de reformes encarades a ajudar realment als autònoms, en un país, Catalunya, on el gruix del pes econòmic històricament l’ha portat el petit comerç, o realment no hi ha res a fer, perquè les grans empreses no aconseguiran treure’ns del gravíssim sot de l’atur per si mateixes, per molt que siguin el recurs fàcil per a polítiques de galeria i de buits titulars a la premsa.

Exempcions fiscals, subvencions, menys burocràcia… som molts els més grans de 40 que necessitem d’ajuda, però que, alhora, tenim ganes de treballar i de donar canya a aquesta societat adormida i acoquinada.

Encara que, i sent malpensats, potser sigui justament aquest el nostre gran handicap.

Mercat setmanal de Bellvitge (L'Hospitalet )

Mercat setmanal de Bellvitge (L’Hospitalet )