Autor:

Agua pasada no riega calles

¿Usted se acuerda cuando fue la última vez que le regaron la calle? ¿Si? Pues he de decirle que si usted vive en L’Hospitalet y se acuerda de cuando se encontró por última vez su calle regada por las brigadas de limpieza del Ayuntamiento, es un auténtico privilegiado.

Regant i sanejant carrers

Regant i sanejant carrers

Desde que empezó la crisis, la periodicidad del riego y limpieza de las calles se ha ido alargando progresivamente hasta casi llegar a desaparecer, como si la necesidad de sanear las calles fuesen cada vez menos importantes. Aún me acuerdo de aquellos años en que, personalmente tenía que pelearme continuamente con los operarios del riego de calles porque me metían el chorro a presión por debajo de la puerta de mi tienda hasta dos veces por semana. Ahora, por desgracia, todo aquello es…¿cómo decirlo? ¿agua pasada?

Efectivamente, yo ya no tengo tienda, ni trabajo, y el agua, las calles de la ciudad la ven siempre y cuando llueva o cuando la lotería ha caído en el barrio y un camión se ha dignado a hacer un baldeo “del que ve la suegra”. Primeramente era dos veces por semana -cosa la cual considero una exageración-, posteriormente pasó a uno a la semana, luego a cada quince días y así progresivamente hasta llegar a la situación actual en que pasa una vez al mes, siempre y cuando no llueva, porque si llueve…¡para qué nos vamos a molestar!

Se puede aducir que los presupuestos son más cortos cada vez, pero cabe recordar que las necesidades de saneamiento de L’Hospitalet continúan siendo las mismas, por no decir que han aumentado gracias a la urbanización obsesiva de cada vez más partes de la ciudad. Por contra, en vez de dedicar recursos a las necesidades higiénicas reales del municipio, se racanean cicateramente del riego de calles, dedicándose estos recursos a elementos propagandísticos como el omnipresente L’H-ON, a pesar de ser totalmente ignorado, incomprensible e inútil para el grueso de los hospitalenses.

Tal vez fuera bueno recordar a nuestro ayuntamiento que, menos medallas y más agua, porque, aunque parezca mentira, agua pasada no riega las calles.

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Retallades d’esperança

Les retallades que s’estan produint actualment a Catalunya estan asfixiant cada vegada més als catalans. Les retallades que s’estan duent a terme per la Generalitat en educació, en sanitat, en cultura i en tot el que significa serveis públics en aquest país, estan enervant a molts habitants de l’Hospitalet, els quals, davant el creixement de l’independentisme, responen agrament que menys independència i més lluitar contra les retallades, perquè la situació és insostenible. Possiblement tinguin raó i no dubto que ho pensin amb tota la bona fe del món, però si miressin amb una mica més enllà de la immediatesa del dia a dia veurien que, en el fons, estan sent manipulats pel govern central perquè en pensin així i, d’aquesta manera, rebentar des de dins l’imparable ascens de l’independentisme. Per així dir-ho, s’han convertit en escuts humans de l’oligarquia espanyola. Com pot ser? Senzill.

El Ministre Cristóbal Montoro presentant els Pressupostos de l'Estat 2013.

El Ministre Cristóbal Montoro presentant els Pressupostos de l’Estat 2013.

En trobar-nos actualment en un estat de dret que forma part de la Comunitat Europea, on la democràcia és reconegut com un dels drets humans fonamentals, el fet que a Catalunya s’hagi desenvolupat un sentiment independentista de forma totalment pacífica i democràtica, té poques formes d’oposició. Si estiguéssim en un altre lloc i/o en altres temps, ja faria temps que estaríem sota un jou militar per molt justes i democràtiques que haguessin estat les reivindicacions catalanes, com tantes altres vegades ha passat al llarg de la història.

No obstant això, ara no es pot fer, llevat que l’Estat espanyol es passi pel forro tots els convenis que signats que ho impedeixen. L’estat, per tant, si vol asfixiar la revolta, ha d’utilitzar altres eines, ja que la democràtica la té totalment en contra. Per tant, descartades les militars i les democràtiques, les que té més a mà són les diplomàtiques i les econòmiques; les primeres, no les té totes a favor, però les segones, si, i les utilitza.

En aquestes circumstàncies, l’estat, amb l’excusa de la crisi (seguint l’exemple de tantes i tantes empreses que han fet gent al carrer sense tenir pèrdues) està fent retallades draconianes a les comunitats autònomes, les quals, en tant que són les representants de l’Estat en els seus territoris, les han de transmetre a la ciutadania, amb els nefastos resultats que tots coneixem. A Catalunya, a sobre d’aquestes retallades, s’ha de sumar el dèficit fiscal que altres comunitats no tenen i els continus incompliments de transferències i pagaments que hauria de fer l’Estat central a la Generalitat. Resultat? La Generalitat (i per extensió, els ajuntaments) no té diners ni per pagar una bossa de pipes i tot el que depèn d’ella es ressent greument.

Aquesta asfíxia econòmica fa que la gent més vulnerable –de la qual, dissortadament en tenim força al nostre municipi- ho estigui passant malament i exigeixi a la Generalitat que arregli la situació deixant de banda altres condicionants a priori menys importants, com ara les “vel·leïtats” de l’estat propi. D’aquesta manera, la pròpia població catalana que pateix els excessos d’un Estat central que la veu, no com a veritables espanyols sinó com a simples llimones a les quals esprémer, es posa, de forma surrealista, a fer el joc a l’Estat en contra de les seves pròpies institucions. És com si els teus pares haguessin de pagar-te la paga, però estan sent robats per algú i tu, en comptes de posar-te en contra del lladre, et posessis en contra dels teus pares perquè no et paguen. Surrealisme total i absolut.

Estic totalment d’acord que s’han fet moltíssimes coses malament des de la Generalitat i que té certa part de responsabilitat de la situació actual, però negar l’evidència de que l’ Estat central té la responsabilitat final de totes les retallades que estem patint és, com a mínim, injust i hipòcrita. L’Estat espanyol cobra els impostos i la Generalitat paga els serveis. ¿Casualitat? No, a això s’anomena tenir la paella pel mànec.

L’Estat espanyol (no confondre iniquament amb Espanya) s’està aprofitant del patiment d’una part de la ciutadania catalana per rebentar l’escenari de la independència de Catalunya, tenint en compte que la independència afecta, i molt, als privilegis i interessos d’una oligarquia política espanyola formada per famílies que porten segles fent i desfent al seu gust (veure La política española, una cuestión de familia).

És justament en aquesta situació tan dura que, més que mai, hem de sumar esforços perquè tots els catalans, ja siguin d’adopció o de naixement, aconseguim la independència política de l’Estat espanyol. I això és així perquè el fet d’exigir la nostra independència no és una qüestió de sentiment, no és una qüestió d’insolidaritat, no és una qüestió d’animadversió, és, simplement, una qüestió de dignitat, de drets humans i d’esperança, sobretot esperança, per aconseguir un futur millor per a tots.

 

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

L’Hospitalet, una ciutat de Primera o de Segona B?

L’Hospitalet, malgrat ser la segona ciutat de Catalunya, no ha destacat mai per tenir un equip de futbol potent. D’altres ciutats d’Europa amb poblacions molt menors (Bordeus, Newcastle, Leverkusen, Southampton…) tenen equips de futbol de primera línia, mentre que a casa nostra, per molt que l’ajuntament es gasti els calés, no hi ha forma ni de pujar l’Hospi a primera, ni de que els hospitalencs s’impliquin emocionalment amb l’equip. O dit d’una altra manera… ¿com és que a la majoria de gent de l’Hospitalet l’importa un rave l’equip de la seva ciutat i prefereixi ser de qualsevol altre? No te gaire sentit, però és així.

No obstant aquesta circumstància, la ciutat te una molt bona salut en futbol base, amb una gran quantitat d’equips de futbol de barri -més de 200- que, per força, haurien de ser una potent pedrera per al Centre d’Esports L’Hospitalet i una eina per portar l’equip a les més altes competicions. Contràriament a això, resulta que la pedrera de la ciutat assorteix les elits del Barça i l’Espanyol. Quelcom falla.

Estadi del C.E. L'Hospitalet

Estadi del C.E. L’Hospitalet

Per una altra banda, els clubs de la ciutat es queixen amargament de que hi ha un marcat favoritisme econòmic per part de l’Ajuntament a favor del C.E. L’Hospitalet en detriment de la resta d’equips de futbol de la ciutat, malgrat els pobres resultats que se n’obtenen d’ell. I és que no és per a estar-ne gaire orgullós que, tenint l’Hospitalet 250.000 habitants, el club “oficial” de la ciutat tingui menys de 500 socis i estigui encara a Segona B.

Aquests resultats -que reflecteixen que alguna cosa falla profundament a la seva gestió- no justifiquen les fortes subvencions que des de l’Ajuntament se li concedeixen, gastant en ell bona part del pressupost de l’Àrea d’Esports. Això genera greuges comparatius i llastren la progressió d’altres equips hospitalencs que, per estructura i bona gestió, sens dubte podrien assolir cotes similars o millors en cas de disposar de les mateixes oportunitats que any rere any se li ofereixen al Centre d’Esports l’Hospitalet.

L’Hospi està totalment desconnectat de la població hospitalenca, exactament igual a com ho està el teixit esportiu de la ciutat respecte del seu suposat buc insígnia. Fora bona idea, per tant, fer un replantejament estructural i econòmic de l’espectre esportiu hospitalenc i trencar amb un monopoli nociu que ja dura més de 30 anys. Només si es sumen esforços s’aconseguirà que la ciutat aixequi un dels equips a la màxima categoria tal i com li pertoca per població.

L’Hospi, ens agradi o no, avui dia no suma gens ni mica.

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

El problema democràtic d’“els meus”

Crida molt l’atenció que l’Hospitalet, des de l’any 1979 -i d’això ja fa 34 anys- un únic partit, el partit socialista, hagi obtingut repetidament la majoria al consistori. Es podria pensar que això ha estat degut per la bona feina al capdavant del govern de l’ajuntament i la confiança dels seus votants, però si mirem amb lupa i consultem al mateix veïnat, resulta que la gestió dista molt de ser modèlica -per no dir directament penosa per a la mateixa ciutat- i inclús els seus mateixos votants posen de volta i mitja aquesta gestió. Malgrat tot, un cop i un altre, durant les nou convocatòries d’eleccions que s’han produït fins ara, els socialistes han estat els clars vencedors de la contesa. Què està passant aquí? L’efecte d’ “els meus” en te la culpa.

nuri2

Quan el 1979 es va convocar les primeres eleccions a la nostra ciutat, la gent de carrer no tenia gens de cultura democràtica. Tot just feia quatre anys que s’havia mort el dictador i 40 anys de tirania havien arramblat amb qualsevol resta de costum democràtica assolida durant la república. Escollir alcalde? Què és això? La gent el que volia era viure en llibertat, i en un l’Hospitalet farcit d’immigració, cadascú va decidir votar per l’opció que més s’apropava a la seva forma de pensar o el que és el mateix, “als seus”, però sense una real intenció d’implicar-se amb els principis polítics de cadascun dels partits. Prou feina hi havia en el dia a dia com per a complicar-se la barba.

Aquesta generació de nous votants, identificats exclusivament com a votants d’ “els seus”, sense cap tradició democràtica prèvia, conforme van anar passant els anys i les eleccions, van continuar votant els que han considerat seus. D’aquesta forma, van anar desenvolupant a mesura que els fets donaven la raó als escèptics que pensaven que eren els mateixos gossos amb diferents collars (èpica és encara la lluita contra les taxes d’escombraries i el gir copernicà dels socialistes quan van assolir el poder) una apàtica falta de sentit crític amb qui ells mateixos havien decidit que gestionarien el municipi, amb el de dolent que tot això te per a la democràcia de la pròpia ciutat. Això si, a l’hora de votar, votarien “els seus”… qui si no?

El gran problema rau en el fet de que el partit socialista actualment al poder, no te res a veure -però res- amb aquell que va guanyar les eleccions del 79. Ni les persones, ni la motivació, ni els principis fonamentals del partit, ni l’ètica, ni el programa… res. I malgrat tot, aquella generació continua votant-los perquè, en el seu aïllament polític, ells continuen votant els que un dia van ser “els seus”, sense adonar-se que els que estan ara, simplement s’estan aprofitant d’aquesta insòlita “fidelitat” a prova de bombes per a perpetuar-se en el poder al preu que sigui, talment com un PRI mexicà qualsevol. ¿Mai no s’ha preguntat perquè sempre es canvia d’alcaldable a mitja legislatura? Perquè en aquesta ciutat no es vota l’alcalde, no es vota un programa, es vota “els seus”. I ho saben. I se n’aprofiten.

Afortunadament, cada cop som més els crítics que ens adonem de quin és el joc insà que impedeix una real pluralitat política municipal, i a cada legislatura el búnquer socialista -si els que estan ara han estat mai socialistes de veritat algun cop i no per mera conveniència personal- es veu més reduït. Cada cop -malgrat els extremismes desenvolupats a l’ombra justament d’aquesta falta de diversitat política a la ciutat- és més gran la cultura democràtica existent a la ciutadania hospitalenca, i més d’hora que tard acabarà per entrar aire nou a l’Ajuntament. De ben segur que no serà el millor aire possible, però sens dubte serà aire nou i allunyarà el viciadíssim aire que s’ensuma a la casa de la vila des de fa ja massa anys.

Esperem que la gent desperti de la seva letargia i vegi finalment que, aquells als quals han estat votant amb tota la bona fe del món, aquells als que han considerat “els seus” durant anys i anys, en realitat no són qui pensen, ja no són “els seus”. La ciutat sencera, de ben segur els hi agrairà infinitament.

Ah! I sí. Jo també vaig ser votant socialista.

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email