L’Hospitalet no s’ha d’apagar

Seguim sense veure cap projecte mínimament engrescador de l’Ajuntament per a fer de L’Hospitalet una ciutat amb empenta i que afronti el futur com l’aire que respira cada dia i que reparteixi benestar i riquesa entre els ciutadans.

L’Hospitalet compta amb una matèria primera de primeríssima qualitat: vivim a prop del port i de l’aeroport, tenim Barcelona al costat. Som en un nus de comunicacions viàries vital pel país i l’àrea metropolitana, ens travessen dues línies de ferrocarril i sobretot, tenim molt bona gent, molt preparada, i amb ganes de millorar la seva vida.

Si amb aquestes condicions excepcionals, els actuals dirigents polítics de la nostra ciutat no han estat capaços durant 35 anys de convertir L’Hospitalet en una ciutat motor de Catalunya, ni generar un autèntic pol de desenvolupament que generi feina i una activitat econòmica suficient, pot ser que canviem de dirigents polítics.

Ens van dir que els hotels de la Gran Via són les fàbriques del segle XXI, que la ciutat universitària de Bellvitge seria la repera, però no n’hi ha prou. Una ciutat com la nostra no s’ha de conformar només acollint algunes molles del pa de Barcelona, L’Hospitalet ha de tenir iniciativa pròpia perquè les persones que hi vivim prosperem i puguem deixar als nostres fills una ciutat rica i plena d’oportunitats.

Molt aviat podrem canviar l’Ajuntament, no deixem passar aquesta oportunitat d’or.

Panoràmica de la Plaça Europa de L'Hospitalet.

Panoràmica de la Plaça Europa de L’Hospitalet.

Hem votat. Ara és l’Hora de la República Catalana

Felicitats als voluntaris. Felicitats als 2.305.290 de ciutadans que van decidir votar tot i les amenaces del Govern de l’Estat espanyol, del PSOE i de totes les providències del Tribunal Constitucional.

Felicitats als 44.447 ciutadans de l’Hospitalet que també van superar els obstacles del govern municipal del PSC-ICV-EUiA que no va col•laborar ni va cedir espais municipals per poder votar.

Ahir molts ciutadans independentment de l’opció que vam marcar a la papereta, vam dir de manera molt clara que no volem que ningú decideixi per nosaltres. Un procés participatiu que va demostrar novament que hi ha una majoria social independentista, tal com demostra que més del 80% dels vots van ser favorables al Si Sí.

A nosaltres la gent d’Esquerra ens hauria agradat que la consulta fos la que es va acordar inicialment i amb un resultat vinculant. No va ser així, per aquest motiu ara ens toca fer tot el possible per construir una majoria parlamentaria que proclami la independència el més aviat possible.

Ara és l’hora de la independència. Ara toca fer la República Catalana que ha de ser l’eina per construir un nou país socialment just, transparent, net i democràtic.

Resultats 9N a l'Hospitalet

Resultats 9N a l’Hospitalet

 

El que no explica Núria Marín

L’equip de govern de l’Hospitalet ha reclamat formalment a la Generalitat de Catalunya els 17 milions d’euros de deute que té amb l’administració local. Res a dir.

El que no és correcte és que l’alcaldessa de l’Hospitalet només vulgui reclamar per via judicial el deute contret de la Generalitat, mentre no diu ni una paraula del dèficit fiscal de més de 16.000 milions anuals que pateix Catalunya, del deute de més de 9.000 milions dels governs PSOE i del PP amb el govern català o de l’incompliment del soterrament de les vies de Renfe per part dels mateixos governs.

Denunciarà Núria Marín aquests fets? Doncs no. Núria Marín només explica mitges veritats i promou la vella política de culpabilitzar a les altres administracions que no són del seu color polític quan una cosa no es fa bé o no es realitza.

La ciutadania de l’Hospitalet, com els de la resta de catalans, no ens mereixem patir un dèficit fiscal que representa gairebé el 9% del PIB o el que és el mateix, que una família deixi de disposar de 9.000 euros anuals.
Si no tinguéssim aquest dèficit fiscal o si el govern de l’Estat Espanyol pagués els seus deutes no patiríem aquestes retallades injustes i es podrien pagar els deutes que té la Generalitat amb l’Ajuntament.

Aquesta és la realitat que amaga el govern de Núria Marín. Un govern del PSC-ICV-EUiA que després d’atracar-nos durant dos anys amb una pujada de l’IBI del 24% ens diu ara que ens congelarà aquest impost el 2015. És clar, l’any vinent hi ha eleccions municipals.

Antoni Garcia
Alcaldable d’Esquerra a l’Hospitalet de Llobregat

http://antonigarcia2015.wordpress.com/

 

Núria Marín només explica mitges veritats

Núria Marín només explica mitges veritats

Moragues, 12 anys d’humiliació, 300 anys de record

La caiguda del setge de Barcelona el setembre de 1714 davant les tropes de Felip V és una cosa que no es pot negar que ha quedat profundament clavat al tarannà català. L’afany posat per bona part de la població catalana en la defensa del bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i la posterior postguerra van marcar a foc una època, les cendres de la qual encara es poden observar avui en dia. Sigui com sigui, perdre una guerra mai no és plat de bon gust de ningú, de manera que el fet de la derrota ja pot ser suficient humiliació, sobretot si el bàndol guanyador es recrea generosament en aquest fet. No obstant això, en el cas del 1714 i Barcelona, i encara que pugui estranyar a més d’un, no és estrany que aquesta derrota hagi transcendit 300 anys ja que això va ser el que va pretendre Felip V. O si no, que l’hi preguntin a la dona del General Moragues.

Josep Moragues, nascut a Sant Hilari de Sacalm (el poble de la Font Vella) el 1669 era l’hereu d’una família d’agricultors més o menys acomodats el qual es va trobar lluitant contra els francesos repetidament, pel fet que l’exèrcit gavatx, per aquell llavors estava més temps “de visita turística” per Catalunya que pels seus propis territoris, i les razzies als pagesos catalans eren el pa de cada dia. Ja un temps enrere, la corona francesa s’havia apropiat del Rosselló gràcies al Tractat dels Pirineus, però, per ells, no haurien fet fàstics a annexionar-se fins a l’Ebre. I en aquestes estaven.

Moragues, davant tal perspectiva, va desenvolupar una “lleugera” (ehem) malvolença contra els francesos, que quan va arribar la Guerra de Successió, el va portar a oposar-se a mort contra Felip V ja que, a més d’altres gràcies, tenia el suport incondicional de França i els seus exèrcits. Sabent el que havia lluitat contra els francesos, la seva adscripció en aquesta nova guerra estava més que clara des d’un primer moment.

La seva determinació i lideratge li va fer prendre el comandament de nombrosos grups armats, ja que les seves tropes fustigaven amb molta eficàcia a les tropes borbòniques, sobretot a la Catalunya Central i al Pirineu. Això va portar a ser nomenat, primer coronel i posteriorment general, encarregat de la defensa de l’enclavament estratègic del castell de Castellciutat, a la Seu d’Urgell, ja que des d’aquí es controlava l’accés de les tropes franceses cap a l’interior de Catalunya. Les amistats, entre els borbònics, no cal dir que les tenia a cabassos.

Però el 1713, els aliats anglesos i austríacs donen l’esquena als defensors catalans i Moragues es veu obligat a retre Castellciutat, retirant-se a Sort a descansar de batallar. No obstant això, el cos “li demanava marxa” i, al maig de 1714, va decidir tornar a la càrrega, aquesta vegada, encarregant-se de la Catalunya central, on des del castell de Cardona, es fustigava les tropes filipistes per alleujar en el possible el setge de Barcelona. Però Barcelona va acabar caient i, a la setmana, també ho va fer Cardona, amb ell i la seva família dins.

Moragues va tornar a retirar-se a Sort, però al poc temps va rebre una missiva real que l’instava a anar a Barcelona però, ensumant-se que res de bo l’esperava, va decidir anar a Barcelona, però per agafar el primer vaixell que anés a Mallorca, que llavors encara no havia caigut en poder de Felip V. Amagat a Montjuïc, va ser traït i pres el 22 març de 1715 per les tropes borbòniques, les quals li tenien certes ganes: Felip V estava desitjós d’agafar-lo per donar-li “les gràcies” per tot el “viscut” junts… i i tant que les hi va donar!

El 27 de març de 1715, el General Josep Moragues, descalç i vestit amb camisa de penitent, negant-li qualsevol honor ni rang militar, va ser enganxat a un cavall sent arrossegat viu pels carrers de Barcelona. Moragues estava vist com un autèntic heroi per la població barcelonina, de manera que el sol fet de veure’l tractat així ja era força impactant. Però no anava a acabar aquí.

Tractat com un malfactor de la pitjor mena, Moragues va ser portat al patíbul, on se li va degollar i es va esquarterar en quatre quarts com si fos un pollastre, separant-li el cap, el qual, per a escarni de tota la població, i per recordar als barcelonins a qui havien de retre homenatge, va ser posada dins d’una gàbia i penjada enmig d’una de les portes de més trànsit de la ciutat: el Portal de Mar

L’espectacle no devia ser molt agradable, la veritat sigui dita, ja que tothom que sortís o entrés per aquella porta (recordar que Barcelona estava totalment emmurallada) es topava amb el cap d’un mort. Però és que no va estar ni un dia, ni una setmana, ni un mes … sinó que va estar en aquesta ubicació durant ni més ni menys que 12 anys. Realment, qui pretengués oblidar el que havia passat anys enrere, ho tenia francament difícil.

De res van servir les insistents súpliques de la seva dona perquè es restituís l’honor de la família (fins i tot va ser repetidament empresonada per la justícia borbònica amb qualsevol excusa) i no va ser fins que l’ambaixador de l’emperador Carles va intercedir -fent-se molt el pesat- a la cort de Felip V, que des de Madrid, finalment es va accedir a despenjar semblant macabre ornament de la porta d’accés a la ciutat.

Felip V, fent gala d’un revengisme sense límits, va fer escarni, mofa i befa dels perdedors, cosa que, possiblement fos el que fes més mal. Es va destruir un dels barris més densament habitats de la ciutat per construir una fortificació -la Ciutadella- que vigilés de prop la rebel Barcelona, amb el inri que els mateixos desallotjats s’havien de destruir les seves cases. Es va desarmar la població, se li va prohibir usar la seva llengua, se li va restringir l’ús d’un sol ganivet de cuina per casa -lligat, per si de cas- i fins i tot les tradicionals casaques dels Consellers, símbol del seu rang, va fer que fossin vestides pels porters de l’Ajuntament. De traca i mocador.

En definitiva, que Felip V, després de vèncer la Guerra de Successió va voler que els catalans, com a càstig exemplar, no se’ls oblidés mai qui era el que manava en aquesta terra… i realment ho va fer a la perfecció. 300 anys més tard, el seu infaust record resta, malauradament, perfectament viu.

-Ireneu Castillo-

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm

Monument al General Moragues a Sant Hilari de Sacalm