Els “Búnkers” de l’Hospitalet.

Abans de la mort del dictador Franco, la ciutat de L’Hospitalet estava sent governada per una colla de gent que van saquejar tot el que van poder en connivència amb els especuladors de l’època. Anaven construint pisos i més pisos, i de tant en tant deixaven un espai de carrer perquè poguessin passar els cotxes. Aquella gent es va fer forta en l’Ajuntament, una mena de ‘”Búnker” on protegir-se, aïllat de la realitat i de les necessitats de la població. L’Alcalde de L’Hospitalet en aquell moment era José Matías de España Muntadas, un falangista de pro, amb el que van prosperar tota una turba de vividors, ‘trepas’, corruptes i mafiosos que es van enriquir mantenint el control absolut de la ciutat.

José Matías de España Muntadas, Alcalde de L'Hospitalet de 1962 a 1973

José Matías de España Muntadas, Alcalde de L’Hospitalet de 1962 a 1973

Aquest “Búnker” va ser superat per la democràcia que va obrir de bat a bat les portes de l’Ajuntament als ciutadans, va entrar aire nou i gent nova que van aconseguir deixar reduït el “Búnker” a un simple capítol fosc en la història de la nostra ciutat.

Avui, quasi quaranta anys després, tornem a veure com a L’Ajuntament de L’Hospitalet hi ha alguna gent que es vol protegir d’un món que es mou, alguns volen mantenir a tota costa un estatus-quo sobre el qual certs grups han prosperat. Veiem senyals de que alguns volen tornar a construir un nou “Búnker” del segle XXI.

Acte a l'Ajuntament amb l'Alcalde Vicenç Capdevila, destacat membre de l'Opus Dei.

Acte a l’Ajuntament amb l’Alcalde Vicenç Capdevila, destacat membre de l’Opus Dei.

Els “Búnkers” sempre acaben esfondrant-se, la corrent democràtica sempre pot superar-los i escombrar-los. A L’Ajuntament farien molt be de baixar al carrer i posar-se al costat de la gent, enlloc d’enrocar-se i protegir-se dels moviments del món. S’acosta una revolució democràtica on la majoria de gent de L’Hospitalet hi guanyarem. No deixarem que cap més “Búnker” ens impedeixi viure en llibertat.

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Ni història, ni dret a tenir-la.

L’Hospitalet, com a ciutat dormitori que és, a part de dos masos i el carrer Xipreret, no te història ni res que valgui la pena ser conservat. Aquesta afirmació, amb la qual de ben segur esteu d’acord, és ni més ni menys, el sentiment d’una gran part de la població de l’Hospitalet. Doncs lamento informar-li que això és una autèntica fal·làcia transmesa boca a boca com si fos un mantra amb la única intenció de poder especular lliurement amb un territori tant cotitzat com és la segona ciutat de Catalunya. El pitjor de tot? Que les administracions (entre elles el mateix ajuntament) han treballat -i treballen- activament en difondre-ho. Només cal veure el tracte al patrimoni i l’història de l’Hospitalet que s’ha donat a la zona de l’antiga caserna de La Remunta, el qual és d’autèntic jutjat de guàrdia.Obres al Canal de la Infanta de L'Hospitalet

Pisos, pisos i pisos… la resta (a part de la masia de La Remunta, la qual en estar catalogada, no es podia tocar) anava tot, absolutament tot, a terra. Era el que estipulava l’ARE  -Àrea Residencial Estratègica- de La Remunta, una bogeria constructiva que aprofitant el moment més àlgid de la bombolla immobiliària (2007) volia convertir aquesta zona limítrof amb Cornellà en una de les zones d’habitatges més cotitzades (i cares) de la Ciutat.

Manifestació en defensa del Canal de la Infanta a L'Hospitalet

Manifestació en defensa del Canal de la Infanta a L’Hospitalet

El fet que la pressió veïnal demanés una zona verda a la zona -amb recollida de més d’un miler de signatures-, que els edificis de la caserna fossin perfectament aprofitables, que es carregarien els últims 125 metres del Canal de la Infanta en seguir una planificació de carrers franquista o l’existència d’arbrat monumental, no van ser prou aturador per a no tirar-ho cap endavant i -no s’ho perdin- per a que l’ajuntament pagués pels terrenys de La Remunta, l’esparverant quantitat de 17 milions d’euros (2828 milions de pessetes!) al Ministeri de Defensa, quan al principi de les negociacions era una cessió gratuïta estat-estat. No em negaran que costa, i molt, pensar-hi bé sobretot si tenim en compte que de la miríada d’AREs que s’havien projectat a tota Catalunya, ha estat l’únic que s’ha acabat tirant endavant.

I encara rai de la crisi! Justament per la crisi, la qual ha suposat una retallada bestial a la disposició de calés “frescos” a l’ajuntament (que li diguin a tothom que ha patit les seves retallades) que ha permès que es modifiqués l’esbojarrada idea principal. S’ha aconseguit -amb la pressió de la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta!”- que el Pont del Canal de la Infanta i la traça del canal es mantingui, encara que convertit el pont en un “arc de triomf” descontextualitzat de l’entorn, i la traça, desviada i convertida en una aberrant “calçada romana”. Tanmateix, la falta de pressupost ha permès la conservació i aprofitament dels edificis de la caserna que d’altra forma haguessin desaparegut. Malgrat tot, no tot s’ha pogut salvar.

Amb la destrucció de la muralla perimetral de l’antiga caserna, es van descobrir quatre torres de defensa de principis del segle XIX, que tenien la finalitat de defendre la població de les incursions carlistes. Aquestes torres, pel sols fet de ser torres militars, la llei obliga a conservar-les si o si, ja que hi ha una llei nacional dels anys 40 que així obliga. De fet, si no fos per aquesta llei -que no s’ha derogat des de llavors- la nostra Talaia no restaria encara dempeus.

Doncs bé, una d’aquestes torres carlines va ser directament derruïda per l’empresa constructora sense ni tan sols consultar, i una segona, va ser portada a la Direcció General de Patrimoni per a demanar parer del seu destí. Lo graciós del tema és que Generalitat, fent cas omís de la llei de castells i elements defensius (decret del 22 d’abril del 1949), i adduint que no estava catalogada per l’ajuntament (com volia que estigués catalogada, si no es coneixia ni la seva existència!!!), va dir que ells no trobaven que s’hagués de conservar i passaven la pilota a l’Ajuntament de l’Hospitalet. ¿Pensen que el nostre ajuntament va fer cap moviment per a protegir a nivell local aquest patrimoni? Efectivament, no n’ha mogut ni un dit, i als pocs dies ha desaparegut la torre. Això si, han deixat un forat molt mono al terra, a una cantonada de la reixa del nou Parc de La Remunta, per a posar-hi vegetació. Això és respecte a la nostra història?

Tendim a pensar que el franquisme ha fet les grans barrabassades al patrimoni del nostre municipi, però aplicant la dita d’uns carden la llana i d’altres s’emporten la fama, i si anem a filar prim, els consistoris democràtics n’han fet de pitjors, perquè tenien l’opció de protegir-lo i no ho han fet pas.

El Respeto Mutuo, Can Trinxet, les torres carlistes de La Remunta, els mosaics de l’entrada de la Indo, el Via Crucis del Carrer Major… són només uns exemples de patrimoni, d’història de la ciutat que ha desaparegut durant els últims anys per conveniència d’interessos foscos o bé per la mateixa incompetència de l’administració local en la seva protecció.

Encara es creu la mentida de que a l’Hospitalet no tenim història?

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Sumar per guanyar

Cada cop que algú em pregunta perquè he dedicat part de la meva vida a fer política a l’Hospitalet, tinc una resposta molt clara: perquè en tinc la obligació moral. Després d’aquesta resposta, la gent es queda aturada uns segons i continuo: perquè els hi dec a les generacions que m’han precedit en la feina. Amb aquesta mentalitat, sempre he tingut clar que les classes populars no tenim altra força que aquella que ens dóna la política per defensar els nostres interessos i que si no hi ha polítics, hi ha dictadors i que sense política només ens queden les dictadures…
Per això ja fa temps que, quan es va fundar el col·lectiu Gent de l’Hospitalet per donar-me suport a las eleccions municipals del 2011, vaig sentir un gran honor però alhora sempre els hi repetia que no era un grup de suport a una persona sinó a una manera d’entendre la ciutat i a uns valors que encarnem des de fa més de 80 anys…

GLH-Grup
Per això, ara que ja han passat uns anys, és hora que els valors i la feina feta per tots no es dilueixi en els personalismes i l’ egocentrisme al qual els polítics de l’ Hospitalet ens tenen acostumats. Gent de l’Hospitalet no vol ser res més que la suma de diferents sensibilitats en l’àmbit de l’ecologisme d’esquerres i també un aixopluc per tot els independentistes que miren amb il·lusió el procés que el país ha endegat i del qual els ciutadans de l’Hospitalet no en som aliens; gent amb noms i cognoms i que ja fa dos anys en una situació molt més complicada que l’actual van sortir de l’armari per dir “Ei, que aquí hi ha algú que creu que un altre Hospitalet és possible”
Gent de tradicions polítiques distintes i de sensibilitats socials diferents, des del mossèn de barri al dirigent veïnal, del “psuquero” decebut al independentista militant, de la dona que fa anys que lluita pels seus drets i els de totes les dones al activista cultural, des del que toca la gralla fins el que no vol oblidar els seus orígens i balla jotes al centre Aragones.
Tota aquesta amalgama és Gent de l’Hospitalet i aquest capital humà que representa no sap ni vol ni coneix de personalismes: es digui com es digui qui estigui al capdavant, tant si es diu Eduard com si es diu Toni, la qüestió és sumar i crear una majoria social per donar el tomb que aquesta ciutat necessita.

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email

Prejudicis que no fan País

Em dic Ireneu Castillo, sóc de l’Hospitalet, d’esquerres, independentista i m’agrada el futbol… però no es porti a engany, el Barça, vull que perdi fins i tot als entrenaments; és el que te ser afeccionat del RCD Espanyol de tota la vida. Que li he trencat els esquemes mentals del què és un independentista? No serà que m’està prejutjant pel fet de ser perico?

Efectivament, a l’imaginari del “bon català standard” el fet de ser seguidor de l’Espanyol, simplement no està contemplat, i si, a sobre, ets fill d’immigrants castellans i vius a l’Hospitalet, ja directament s’et fica a la caverna més rància, fonda i llòbrega que existeixi. Mentrestant, si ets de la zona més benestant de Barcelona, no parles ni una paraula en català, se te’n fum el teu país, però ets seguidor del F.C. Barcelona, ja has nascut amb el carnet de catalanitat compulsat i tot. Alguna cosa falla profundament.

Resulta curiós que encara ara, quan justament ens estem queixant de la prepotència i de la falta de llibertat que s’exerceix amb el país, des de dins s’estigui fent exactament el mateix pel simple fet de no pertànyer al mateix equip de futbol que la majoria. I és que, es miri com es miri i molesti a qui molesti, el futbol només és futbol: un divertiment deportiu amb el qual uns pocs vius s’inflen les butxaques. Que “deportiu” li fa mal a la vista? doncs pel seu coneixement “deport” significa (segons el diccionari) “Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”…¡des del segle XIV!, mentre que “esport” és un vulgar anglicisme del primer terç del segle XX. ¿Un altre cop prejutjant?

Banderes estelades dels aficionats de l'Espanyol

Banderes estelades dels aficionats de l’Espanyol

El grau de perversió de la situació és tal que per tan sols ser seguidors d’uns colors i ser d’una ciutat en concret, ja s’està prejutjant i posant en dubte els convenciments, la ideologia i els sentiments d’una persona, creant un clima de pressió social contra qui pensa diferent del ramat i a favor del pensament únic, que s’ajusta exactament als patrons de prepotència i manipulació que s’ens aplica des del govern de l’estat.

Aquesta forma d’actuar em desperta una pregunta… ¿Fins a quin punt aquest afany monopolístic d’un sentiment amb finalitat purament econòmica (un club de futbol, a dia d’avui, no és més que un negoci que mou milers de milions l’any) no està empenyent a qui no combrega amb pedres de molí cap a l’altra banda, en un remake a la catalana del “o conmigo o contra mí” tan típic de la “meseta”?  Amb aquest pensament no es fa país.

A l’Espanyol se li ha criticat per tot, però sobre tot pel nom (dir-se Espanyol a Catalunya!!! Vade retro Satanàs!!), ignorant -a vegades a propòsit- que les circumstàncies d’avui dia no són les del canvi del segle XIX al XX quan es va fundar. En aquell moment, a nivell de carrer, no existia cap sentiment catalanista a l’ús avui dia, i el catalanisme incipient estava reduït a una elit burgesa que difícilment es barrejava amb els camperols i els obrers explotats a les inhumanes fàbriques de la ciutat. Només cal recordar que al 1910 coexistien l’Espanya, el Provençal, el Catalònia, el Català, el Barcelona, l’Espanyol, l’Europa, entre d’altres; cal reconèixer que l’originalitat a l’hora d’escollir els noms brillava per la seva absència. A partir d’aquí prejutjar la ideologia de cadascun dels equips i dels seus seguidors, com a mínim resulta iniqua i més si tenim en compte que l’Estelada va ser inventada el 1918. No se si m’entenen.

Durant la postguerra, tant el Barça com l’Espanyol van ser intervinguts pel règim franquista i els seus presidents van ser imposats a dit, però per a desgràcia nostra, només ha transcendit que l’Espanyol va tenir presidents militars (quan només va ser-ne un, i només durant 6 mesos), però no que va ser l’equip més castigat durant la guerra civil (62 morts), ni que un dels seus jugadors (Albert Martorell) va ser desqualificat per oposar-se al bàndol nacional. Casualitat?

Per a més inri, el règim va instrumentalitzar el nom del club, ignorant els sentiments de la seva afició (vés qui obria la boca!) i sense afavorir-lo absolutament en res, demostrant que va ser senzillament un dret de conquesta.

A l’altra banda de la Diagonal, per molt que onegessin senyeres, no es pot dir que no eren pro-règim i que no van ser afavorits (Medalla a Franco, requalificació de les Corts, etc…), però l’etiqueta ja estava penjada i els pericos, per molt d’esquerres i antifranquistes que fossim, ens vam haver d’empassar els grupuscles feixistes que s’hi van instal·lar. L’arribada d’immigrants dels 60, una bona política de màrqueting del Barça aprofitant la fama de “feixistes” dels pericos, les lluites intestines de les “famílies”, i uns mitjans de comunicació sempre disposats a daurar la píndola al sol que més escalfi, han fet la resta.

Tant se fa que bona part de la directiva de l’Espanyol sigui actualment de CiU o que en Joan Gaspart sigui del PP o que l’actual ministre de l’Interior espanyol, en Jorge Fernández Díaz, sigui culé confés, que els mitjans sempre enfocaran la bandera espanyola de l’estadi Cornellà-El Prat i no l’estelada del costat. Repeteixo, això no és forma de fer país, però si la forma de fer barcelonisme i de ser servils al poderós, que si bé per un costat utilitza el nom d’un club amb fins polítics, l’altra està utilitzant tot un país per a fer negoci.

Catalunya, com a país, necessita la diversitat d’opinions, l’eliminació dels prejudicis que impedeixen  una llibertat total d’estimar la nostra terra (d’origen o d’adopció) i ser inclusiva en tots els termes. A l’Espanyol en som un bon grapat que volem una Catalunya lliure, i a l’igual que des del Barça s’ens titlla de “fatxes”, des dels fatxes que encara se n’aprofiten del fet de que el nostre club es digui “espanyol” se’ns insulta i titlla de traïdors perquè durant molts anys -amb la connivència activa de l’altra banda, a la qual ja li anava bé- han cregut que el nom i el club SÓN seus, ans al contrari: l’Espanyol és un club de futbol, d’origen, d’esperit i d’arrels absolutament catalanes i reclamem el nostre dret a expressar-ho

Fins a quin punt el fet de pensar el contrari no pertany tot al mateix joc? Fins a quin punt no s’està cometent el mateix pecat amb les poblacions del voltant de l’àrea metropolitana donant-nos una adscripció anticatalana a priori?

Seguem a ran… que la pilota bota millor.

Share on FacebookShare on Twitter+1Pin it on PinterestShare via email